IRLANDA, NACIÓ MIL·LENÀRIA

VÍKINGS, NORMANDS I ANGLESOS


A la fi del segle VIII, la pacificada Irlanda va patir la invasió dels víkings, interrompent un període d'esplendor cultural que havia florit al voltant de l'incipient cristianisme cèltic que després va convergir en l'ortodòxia catòlica. L'expansió dels invasors va portar la destrucció i una mena d'edat fosca que va recordar els temps del pillatge i les lluites entre els regnes celtes de l'illa patits en èpoques passades. Els víkings –com segles enrere els celtes–, van caure sobre tot Europa. Les seves embarcacions molt estables i de baix calat, remuntaven els rius de mig continent sembrant el caos i la destrucció, van arribar fins a punts tan allunyats del seu lloc d'origen com Sicília, el Nord d'Àfrica o la remota Grenlàndia, potser Amèrica del Nord i Islàndia que abans ja havia estat visitada per monjos irlandesos. En molts d'aquests llocs els víkings van fundar regnes que, tot i ser efímers, van constituir intents d'assentament en diversos punts d'Europa, també a Irlanda. L'actual capital, Dublín i altres ciutats com Cork o Limerick –entre d'altres–, van ser fundades per víkings mitjançant el segle IX.

Com ha passat en tota la soferta història europea, una invasió succeïa a una altra i al segle XII van aparèixer a l'illa els normands, això va causar la reacció d'Enric II, rei d'Anglaterra, que temorós que aquests fundessin un regne rival a Irlanda –tal com havien fet a Anglaterra–, va decidir enviar una força militar a l'illa per prevenir aquesta possibilitat, des de llavors fins avui, la presència de contingents arribats des de la Gran Bretanya ha persistit per una causa o altra fins als nostres dies, sent l'actual Ulster o Irlanda del Nord, el viu testimoni i recordatori d'aquesta situació.

Durant el segle XIV, Anglaterra va començar a ambicionar el control total de l'illa, al capdavall eren terres a explotar i una població masculina susceptible de ser reclutada a la força en les futures guerres que Anglaterra anava a lliurar. El 1541 el rei d'Anglaterra, Enric VIII, es va autoproclamar alhora, rei d'Irlanda; va considerar l’illa sencera i els seus habitants com una possessió personal i va intentar imposar la seva confessió anglicana enfrontada a Roma, cosa a la qual els irlandesos van ser reticents. A principis del segle XVII sucumbien els últims focus de resistència gaèlica, poc temps després, un important desplaçament humà d'anglesos i escocesos protestants va començar a colonitzar l'Ulster amb la idea de convertir als seus habitants a aquesta confessió, afegint així noves tensions a un àmbit que ja feia segles es trobava enrarit per la presència imposada dels anglesos, enfrontats a l'església catòlica romana. En poques dècades aquells "missioners" es van convertir en terratinents que es van ensenyorir de l'Ulster al seu gust sota la permissivitat anglesa. La ciutat de Londonderry –l'actual Derry–, al nord de l'Ulster, va esdevenir un bastió protestant resistent als constants xocs i rebel·lions dels autòctons catòlics, de la qual cosa encara avui, les sòlides muralles d'aquesta ciutat són un constatable record. Més tard, ja al segle XX, la ciutat es va fer tristament famosa, per trobar-se immersa en constants i tràgiques confrontacions entre tropes britàniques i republicans partidaris de la reunificació amb el Sud.

Ir a capítol:  Anterior  |  Següent