ELS NIBELUNGS I L'OR DEL RHIN

EL MARC HISTÒRIC DELS ANTICS GERMANS


Cap a l'any 1700 a. de C., durant l'Edat de Bronze, el clima era molt més temperat que l'actual i això va propiciar un augment de les relacions comercials entre el sud d'Escandinàvia (zones costaneres de Dinamarca, Suècia i Noruega), amb les regions septentrionals i centrals d'Alemanya i territoris mediterranis.

Durant aquest període és quan cal situar la probable arribada de certs pobles indoeuropeus a les zones del nord del mar Bàltic que, per ser precursors, se'ls pot anomenar pregermànics, prebàltics, preeslaus... Quan alguns d'aquests es van endinsar per la península escandinava es van trobar amb els antics habitants saami i finesos o lapons. La literatura medieval escandinava encara reflecteix aquests contactes no sempre lliures de conflictes, de manera que no cal descartar que alguns trets típics de la religió germànic-escandinava poguessin procedir d'aquesta perllongada trobada.

A través de la lingüística, es poden determinar tres grans grups constitutius a la cultura germànic-escandinava; el nòrdic, compost per les llengües escandinaves arcaiques i modernes, a destacar, l'antic sistema d'escriptura rúnic; el seu alfabet es coneix com fupark, nom integrat per les sis primeres inicials d’aquest sistema d’escriptura. Sota el terme runes s'amaga un simbòlic món de signes relacionat amb el misteri i la màgia, que va ser utilitzat com un recurs propici per a la invocació de forces sobrenaturals.

El següent és el germànic-oriental o grup de l'Oder-Vístula, propi de diverses tribus; vàndals, burgundis, gépids, rugis, éruls, bastarns, esciris i gods. I finalment, el germànic-occidental en el qual trobem els grups frisons, angles, saxons, sueus, longobards o francs d’entre altres. Curiosament, es creu que, en realitat, l'epígraf germà procedeix d'una nomenclatura d'influència cèltica.

La tradicional idea de presentar aquests pobles com a protagonistes de la invasió bèl·lica de guerrers indoeuropeus ja no és absolutament sostenible, ja avui, amb tota probabilitat, sembla més adequat parlar d'una expansió gradual de petits grups, que anaven configurant successius i nous assentaments en territoris nòrdics, paulatinament més extensos però fàcils d'ocupar.

Amb el pas del temps, el resultat provocaria la creació d'una identitat pròpia tant a l'àmbit lingüístic com en el cultural i que posteriorment identifiquem com a germànica. En resum, podem dir que els germànics pertanyien a la família dels pobles indoeuropeus que van aparèixer a mitjan el segon mil·lenni a. de C., fusionant-se amb els pobles assentats en territoris nòrdics i d'altres arribats de l'est, que van anar assumint una identitat consolidada i pròpia.

A partir del segle VIIè a. de C. l'antiga religió, basada en els conceptes de la fertilitat i amb predomini de divinitats femenines, anominades Vanes, serà substituïda per una altra de caràcter patriarcal coneguda com Ases a través del món germànic meridional, i que es va estendre cap al nord, alterant els antics paràmetres civilitzats de l'Edat del Bronze nòrdic.

Posteriorment, l'autor llatí i romà Tàcit ens descriu l'antiga Germània, a la fi del segle I, com un conjunt de territoris que ell creia eren una gran illa que abastava Escandinàvia, les actuals Polònia, Alemanya i Àustria amb una unitat de tradicions, llengües i mitologies afins, tot i que no constituïssin necessàriament una unitat política. Ulteriorment, amb el pas dels anys, l'escissió lingüística entre els territoris nòrdics i de l'Alemanya meridional es va fer cada vegada més notable. Malgrat que ambdós territoris participaven d'un mateix rerefons mitològic que va quedar més protegit en àmbits escandinaus com Islàndia, on l'antic paganisme es va conservar íntegre suportant una persistent i implacable penetració del cristianisme.

Ir a capítol:  Anterior  |  Següent