ARTESA, PAS A PAS (SÈRIE LA LLEIDA ANCESTRAL)

2/ Dels orígens a l’any zero de la nostra era


És sabut que des dels inicis de la conciencia humana hi ha hagut una necessitat d’interpretar l’entorn i la propia existència. Mircea Eliade (1978,15) ens diu: lo “sagrat” és un element de l’estructura de la consciència, no un estadi de la història d’aquesta consciència. En els nivells més arcaics de la cultura, el viure de l’ésser humà és ja de per sí un acte religiós, doncs prendre un aliment, exercir la sexualitat i treballar són actes que posseeixen un valor sacramental. Dit d’una altra manera: ser –o més bé- fer-se home significa ser “religiós”.

Aquest raonament ens situa en la direcció necessària per valorar les diferents manifestacions artístiques i arquitectòniques escampades arreu del municipi des de l’esmentada època neolítica fins avui, contextualitzant-les en la visió religiosa global a les nostres contrades. Per encapçalar les diferents mostres que han perdurat al llarg dels temps, cal citar les petites destrals de sílex trobades prop de Vernet, molt probablement fabricades a l’obrador neolític situat a la Roureda, a poca distància d’aquesta població. La seva utilitat era la de formar part dels aixovars dels enterraments.

Tenim doncs una antiga expressió cultual, de culte, que ens documenta, a través dels utensilis dipositats en els enterraments, un pensament que va més enllà de la mort, un pensament de

caràcter religiós. Malgrat que des del paleolític es descriuen manifestacions religioses, és en la etapa del neolític on ens consta una presa de consciència del fet religiós molt més estructurada. Conseqüència de la sedentarització, és bàsicament en l’activitat del conreu on es manifesta l’existència del cicle vital del naixement, la vida, la mort i el renaixement, materialitzats en el feinejar el camp. Les estacions marquen el tempo del cicle evolutiu i l’observació de la posició dels astres a la volta celeste esdevé l’eina de mesura que permetrà preveure quins són els moments de l’any en què cal iniciar les diferents activitats per a garantir una bona collita.

Aquest treball de la terra i la seva repetitivitat estacional crea en l’individu la consciència de temporalitat i a la vegada, com manifesta M. Eliade (1978,56), de solidaritat mística entre

l’home i la vegetació. És en aquest temps, a partir del tercer mil·lenni abans de Crist, producte

del contacte dels habitants del territori amb pastors d’altres indrets, que s’entra en aquesta consciència religiosa que emana de la pròpia terra, del cicle de la vida i de la mort que ja hem esmentat, en definitiva de l’adoració a la propia terra representada en la figura de la Deessa

Mare o Deessa Terra. Aquesta divinitat, vigent al llarg de tota la prehistoria i ben entrada la nostra història, era adorada arreu del món indoeuropeu i simbolitzava la Terra en tot el seu espectre creatiu i d’evolució, traduint-se en el naixement, la vida, la mort i el renaixement.

El trànsit que representa la mort agafa una significació molt important i es fan els enterraments en els fons de galeries de les coves, com són els casos de la cova dels Picalts a Lluçars, la cova de la Bauma a Santa Maria de Meià, i d’altres coves a Alòs, Os de Balaguer, Tartareu... o bé construint dòlmens entre els que destaquen a prop del municipi els de la Loella del Llop, catalogat per Lluís Marià Vidal l’any 1893, també els de Vilanova de Meià i, ja dins del terme, els de Montmagastre descoberts i catalogats, en els darrers anys, pels membres de l’Associació Cultural la Roureda. D’entre aquestes èpoques, dins del municipi i a les seves immediacions, trobem també diferents manifestacions pictòriques amb períodes que abracen del Neolític a l’Edat del Bronze (Maluquer de Motes 1981, 13) amb representacions esquemàtiques i alguns antropomorfs i zoomorfs que ens documenten una expressió gràfica, molt probablement lligada al culte religiós.

Són els casos de les pintures rupestres d’Antona, les dels Aparets (frontera municipal d’Artesa de Segre amb Alòs de Balaguer), les de Baldomà i d’altres situades a l’àrea d’influència del municipi. També, prop d’Anya (Artesa de Segre), però ja fora dels límits de l’actual espai municipal, hi trobem la Roca del Mas de N’Olives, descoberta l’any 1981 arran d’unes voladures per a construir una secla. Aquesta roca va ser estudiada per J.L. Díez-Coronel i en ella s’hi poden veure 34 figures humanes en posició orant i entre elles unes escales que, segons ens informa l’Eva Solanes (2004, 33) expressen la distancia que separa la terra del cel. Aquesta roca, que data de l’Edat del Bronze, sembla que podria haver format part d’un antic santuari i és una clara referència al culte religiós.

Pel que respecta a la posició orant, és a dir amb els braços alçats, de les figures representades, en Josep M. Miró Rosinach (2001, 49) ens explica que durant el neolític sorgeixen bona part dels símbols arquetips que trovarme repetits en el decurs dels segles i en totes les religions. Són d’aquest moment les més antigues figuracions fortament esquematitzades amb el gest de l’orant, que veurem més tard en la iconografía mesopotàmica i egípcia, cristal·litzant en el cristianisme. Aquesta posició que es troba repetidament representada en l’art pictòric romànic, actualment i al llarg dels temps ha estat present en el ritual de la celebració de l’Eucaristia.

Recentment, l’autor d’aquest treball (2004, 215), descobreix en una recerca de gravats cruciformes i cupuliformes a la zona de Refet, una roca cultual en la que s’hi observen 21 incisions cupuliformes, 14 cruciformes i una combinació de reguerons gravats a la superfície d’aquesta pedra, la qual, a la vegada està ubicada en una zona en la que, fins al moment, he localitzat 45 gravats cruciformes, alguns d’ells formant conjunts de creus i diversos cupuliformes aïllats i en grups. Entenem que moltes d’aquestes creus, els gravats cupuliformes i els reguerons localitzats en aquest indret es poden situar entre el Neolític Final i l’Edat del Bronze. Aquesta datació es basa en la proximitat a un assentament de l’època i en els paral·lelismes observats en altres representacions de similar factura i morfologia situats en diferents indrets de Catalunya i França on s’ha certificat aquesta cronologia.

Tot i que encara s’està estudiant la significació dels gravats d’aquesta roca, no podem deixar d’entendre, per la disposició de les figures, que aquestes inscultures tenien una funció de culte i molt probablement de ritual. Als voltants de l’any 1000 a.C. es produeix una forta entrada de gents del Nord que porten noves idees religioses, les quals, comporten una visió clara de la supervivència de l’esperit després de la mort (Maluquer de Motes 1981, 15), estem en l’època del Bronze Final i Edat del Ferro. La forma d’enterrament canvia radicalment, aquesta nova cultura, a la nostra comarca, practica la incineració i enterra en els anomenats camps d’urnes, espais on s’hi soterren aquests recipients que contenen les cendres dels difunts.

Hem de considerar, també, que en aquells moments de la prehistòria els arbres eren un element important de culte, sobretot les alzines, arbres sagrats que simbolitzaven l’arrelament a la terra i, a través del tronc i les branques, la connexió entre el món terrenal i el cel. L’arbre esdevenia un element sagrat al voltant del qual s’hi celebraven diferents rituals, alguns dels quals han perdurat fins als nostres dies i d’altres han evolucionat, com les danses de rotllana que ballades al voltant d’aquests arbres simbolitzaven la roda del cicle anual.

Aquests rituals sagrats, han anat evolucionant al llarg dels temps, convivint i compartint en cada un dels moments històrics actes i cerimònies amb les creences religioses que s’han anat succeint, adaptant-se a les circumstàncies rituals i de creença de cada una d’aquestes èpoques. Amb referència als rituals celebrats a resguard d’arbres significatius, al municipi d’Artesa cal esmentar l’alzina mil·lenària de Refet, en la que segons ens diu Joan Bellmunt (2000, 273), la gent de la contrada s’hi trovaba per a concertar els prometatges, tal com altres rituals d’aparellaments a l’aixopluc d’una alzina que hem recollit en altres indrets del continent europeu, els quals, tots ells, semblen mostres d’antics ritus que han anat perdurant i evolucionant al llarg dels temps. L’alzina de Refet, que es va tallar després de morir, en una data incerta entre els anys 1970 i el 1980, a més, tenia una significació especial, ja que es deia que a l’Edat Mitjana hi havia descansat Arnau Mir de Tost durant les seves batalles amb els moros del Mascançà (Lladonosa 1990, 455). El propi Lladonosa va escriure a la història d’Artesa de Segre i la seva comarca que: el seu enderroc fou una llàstima, perquè troncs i arrels com aquelles havien vist nàixer la nostra Catalunya. Tot i que la pròpia alzina de Refet no existia en temps prehistòrics, de ben segur que en els alzinars d’aquest indret hi deurien haver exemplars considerats sagrats pels habitants del moment, com es desprèn d’un estudi recent (Pérez Conill, Miquel Torres, Ramon I. Canyelles 2004, 171-228) en el que hem constatat que la partida de Refet ha mantingut la condició de lloc sagrat i de culte des de la prehistòria fins avui.

Pel que fa a les danses ancestrals, actualment trobem al municipi tres exponents en els balls tradicionals dels Cascavells, representat a l’espai religiós de Refet en la festa que, celebrant-se a la primavera, simbolitza l’esclat de la natura; el ball Rodó relacionat amb el feinejar del camp i el ball festívol de la Contradansa d’Alentorn. Joan Amades, en referència al ball Rodó (1950, 2, 298), ens diu que aquests balls són comuns per diferents pobles europeus i que l’etnografia opina que són restes de ritus de la fecunditat i de protecció i preservació collectiva de la tribu i del clan en general.

De la contradansa (1950, 4, 814) ens comenta el caràcter arcaic de ballet popular. Del ball de Cascavells hem de dir que és una evolució del ball de bastons, considerat un dels balls populars amb arrels històriques més llunyanes. Els antics pobladors autòctons que des del Neolític evolucionaren sols fins al Bronze-Final, a la primera Edat del Ferro es barrejaren amb els pobladors del nord amb qui compartiren llurs trets socials, culturals i religiosos. Aquesta mescla evoluciona sobre el s. IV a.C. amb la formació dels ibers ilergets que habiten el nostre territori, de la qual cosa tenim un bon exponent al poblat d’Antona, actualment en fase d’excavació.

Aquesta és una cultura més avançada en la que, d’entre altres trets, hi destaca el domini de l’escriptura. Les bases del seu món religiós no es distancien gaire de l’anterior estadi. Tot i la barreja amb pobladors provinents d’altres indrets, el que sí varen aportar els nouvinguts va ser la iconografia representant diverses manifestacions de la Deessa i altres figures de culte.

D’aquest moment històric en tenim més informació, ja que els invasors que acabaren amb aquesta cultura, el romans, ens deixaren constància escrita. Mercès a aquests escrits i contrastantlos amb les investigacions arqueològiques s’ha pogut saber que el culte d’aquesta cultura es realitzava, bàsicament, en tres tipus d’ubicacions, els Loca Sacra Libera, espais de culte rurals, els Santuaris i els Temples que es corresponen, en certa manera, als espais religiosos cristians actuals. Aquests espais de culte eren situats en llocs “orientats” per la pròpia natura, és a dir, seguint les fórmules ja instaurades en el Neolític i l’Edat del Bronze, en terrenys on emanava una força espiritual que sorgia de l’interior de la terra.

En la cultura dels ibers, pel que respecta al seu aspecte religiós, cal destacar l’adoració a diferents manifestacions de la Deessa Mare de les que desconeixem amb quina denominació es manifestaven en el nostre territori, tot i que en altres indrets del món ibèric es representaven amb els noms d’Artemis, Tanit, Demeter, Astarté, etc. A aquestes divinitats li eren oferts pels fidels grans quantitats d’exvots, tal com els coneixem en els nostres dies, en forma de figures humanes, representacions de les divinitats, d’animals (principalment cavalls i braus) i de membres del cos humà, entre altres figures, les quals eren de bronze i de terrissa.

Un cop plens els llocs de culte d’aquestes ofrenes, eren buidades en dipòsits o enterrades en un lloc fora de l’abast de les persones, donat que pertanyien a la divinitat. Els ibers mantenen la cremació dels difunts i l’enterrament en urnes, tot i que junt amb les cendres hi dipositen pertinences del mort, les quals apareixen cremades per haver-ho estat junt amb el cadàver. Aquestes urnes eren enterrades en cementiris pròxims als poblats i en alguns casos coronades amb una estela commemorativa, recordantnos les creus que veiem a les tombes excavades al terra dels nostres cementiris.

Els nens petits que encara no havien superat la cerimònia d’afiliació i per tant no tenien accés a la necròpolis ni al món dels morts eren inhumats en el subsòl dels habitatges familiars. Aquest

ritual podria tenir relació amb les activitats agrícoles i pastorils en alguns casos, mentre que en d’altres caldria pensar en ritus fundacionals i en altres, fins i tot, en ritus de protecció de la casa (Adolfo J. Domínguez, 1995,3.3.2.10).

A l’any 218 a.C. els romans desembarquen a Empúries i és aquell mateix any que destrueixen la capital dels ibers ilergets: Atanagrum (o Athanagia). Aquesta ciutat, que no torna a aparèixer a la història, podria tractar-se del poblat de l’Espígol, a Tornabous (Maluquer de Motes, 1981, 21). Els romans beuen de les fonts religioses gregues mimetitzant alguns dels seus deus, els quals, tots ells, representaven diferents àmbits de la vida. Malgrat el seu afany conqueridor, adaptaven la seva religiositat a les formes de cada espai conquerit. El culte que girava a l’entorn dels avantpassats i les divinitats protectores era realitzat en un espai determinat de la llar i dirigit en la intimitat de la casa pel cap de família, el qual congregava totes les persones que hi residien, familiars i servents.

Dins del gran amalgama de deïtats venerades pel poble romà, per aquest treball ens convé esmentar el déu Terminus, déu que protegia els termes i fronteres, el qual era representat amb pedrons i fites en els punts limítrofes i del qual, a l’apartat corresponent, en parlarem a bastament. Malgrat l’establiment de dues grans ciutats situades relativament a prop d’Artesa, com varen ser les antigues Aeso (Isona) i Iesso (Guissona), a més de la Ilerda romana, pel que respecta a les restes de la cultura romana trobades a les nostres terres, han estat avui per avui més aviat minses, concretant-se, bàsicament en dues sivelles localitzades a Santa Cecilia i a Antona (Maluquer de Motes 1986,18) i unes restes de ceràmica cerámica sigillata (signada amb la marca de l’artesà) trobades pel Sr. Rafel Gomà, les quals, actualment, estan exposades al Museu del Montsec d’Artesa de Segre. Amb tot, els romans representaven una cultura força avançada amb el que les localitzacions i tipus de construcció dels seus habitatges no diferia gaire de les actuals estructures d’habitació amb el que molt probablement algunes de les seves construccions hagin esdevingut antigues masies del municipi. La presència de l’imperi romà es manté fins al s. V, però va ser al s. II que ja es comencen a trobar referències del cristianisme a les nostres terres.

Ir a capítol:  Anterior  |  Següent