SANT MIQUEL DE FLUVIÀ, TESTIMONI DELS TEMPS

EL LENT DECLIU


En èpoques anteriors, durant el segle XIV ja se li havien afegit merlets i sageteres, és dir que l'edifici, com tants d'altres edificis monacals, eclesiàstics o catedralicis, esdevingué fortificat i per tant de caràcter defensiu; la presència al territori de pirates barbarescos i tropes franceses, ho aconsellaven. L'aprofitament d'aquests robustos edificis esdevingué habitual per fer-ne usos menys místics i més militars; el resultat que avui es pot apreciar del conjunt ofereix un aspecte clarament fortificat. Quan els perills i les incerteses desaparegueren el monestir i la seva utilitat van anar perdent interès, les causes i els promotors que el van bastir en el ja llunyà segle XI, ja eren història des de feia segles i Sant Miquel de Fluvià, com tants d'altres llocs semblants, entrà en la tristor del decaïment.

Al segle XV ja es té notícia de la total decadència. El 1613 la devastada propietat apareix adscrita a Sant Pere Galligants, a Girona. Des d'aquella data el cenobi havia caigut en l'abandó i només en temps venidors, els successius monjos l'habilitaren com bonament pogueren per seguir donant sentit a l'edifici a través d'isolats oficis o esporàdiques celebracions.

Desgraciadament tots els arxius desplaçats a Sant Pere de Galligants sucumbiren a un devastador incendi i amb ells, gran part dels detalls i la història de Sant Miquel de Fluvià. Del que avui se sap, dir que la comunitat abacial sempre fou formada per un nombre reduït i oscil·lant de monjos, en determinades èpoques només hi havia dos. En els millors temps del monestir no li havien faltat reconeixements i ajudes de personatges i estaments importants com la dels comtats d'Empúries i Barcelona, o la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell. Ramon Berenguer III va testar a favor del monestir diverses propietats escampades per l'Empordà, entre masos i petits monestirs. Amb tot, res va impedir, amb el transcurs de les èpoques la minva que inexorablement i progressivament es va anar ensenyorint de Sant Miquel de Fluvià.

Ja en temps contemporanis i durant la Guerra Civil, també va ser objecte de saqueig i a punt va estar de ser incendiada amb l'objectiu de demolir-la. Per sort, els saquejadors no van poder dur a terme les seves intencions devastadores. Per fi, el 1945, s'inicià la darrera reconstrucció. Durant les obres es va decidir rascar el guix i l'arrebossat que cobrien parets i columnes per deixar al descobert la pedra que quedaria a la vista, tal com avui dia la podem apreciar. En els nostres dies i deixant de banda passionals discussions i reticències, hi ha una certa unanimitat de criteri al considerar Sant Miquel de Fluvià la més bella o elegant de les construccions empordaneses del segle XI. Se la compara amb altres referències romàniques del seu temps i àmbit com sant Quirze de Colera, Santa Maria de Roses i, especialment, amb Sant Miquel de Cruïlles.

Ir a capítulo:  Anterior