LA INCREÏBLE AVENTURA DEL CRISTIANISME CELTA

(COM ELS IRLANDESOS ENVAÏREN EUROPA)

"Quan l'Imperi Romà d'Occident va sucumbir, tot el coneixement, la filosofia i el pensament grecoromà es van estremir com en un darrer hàlit. Solament Bizanci i les seves àrees d'influència, van conservar una part d'aquest coneixement. La resta d'Europa caigué en una edat fosca on els pergamins, els lligalls i les escriptures no tindria cap altra utilitat que la d’encendre fogueres i les venerables pedres dels antics palaus per construir estables". Però no tot es va perdre, alguna cosa sorprenent anava a produir-se en una illa remota, més enllà de Britània...


23.02.2009 Text i fotos: JOSEP Mª ROSELLÓ

Com cada hivern el riu Rin s'havia convertit en un camí glaçat. La naturalesa va prendre, una vegada més, part en el transcurs de la història i totes les circumstàncies es van conjurar perquè aquesta prengués un nou rumb.

A ambdós marges del riu, s'apostaven dos mons. En la riba sud les legions romanes, ben equipades i ensinistrades, però molt inferiors en nombre. Si poguéssim observar amb deteniment la indumentària d'un legionari romà, denotaríem com cadascuna de les peces que la formen està dissenyada, no només perquè sigui útil i efectiva, sinó que a més reconeixeríem en elles el segell inconfusible d’allò que és civilitzat. Quan les circumstàncies ho permetien, fins al ranxo de la tropa estava acuradament pensat, per alimentar equilibradament i també perquè fos atractiu a la vista.

Arraulida a l'altra banda del riu, una indesitjable torba d'ombres grenyudes, un exèrcit miserable hi resta acuitat per una força potentíssima: la desesperació. Durant segles, les tribus germàniques havien estat un malson per a l'Imperi. L'obsessió dels cèsars va ser protegir-se d'elles, però ara aquestes, estaven sent fustigades per persistents hordes arribades de l'est que els van pressionar a moure's cap al sud, cap a la civilització; corrien les primeres dècades del segle V.

En realitat, Roma mai es va imposar com a objectiu annexionar-se el territori d'aquells bàrbars, sinó que més aviat sempre va pretendre prevenir-se del seu incivilitzat món. Durant segles l'Imperi els havia contingut més o menys a ratlla i, excepte algunes incursions, la civilització s'havia mantingut fora de perill. Però aquest hivern començaria el principi de la fi.

Quan els bàrbars van creuar el riu, anaven acompanyats de dones i nens. Eren tants que en alguns trams la làmina de gel va cedir i centenars de desgraciats van ser engolits per les gèlides aigües, però ni aquesta espantosa visió va poder detenir el seu decidit avanç cap al sud. Els germànics van creuar així el seu particular Rubicó i, tal com el gran Juli Cèsar exclamés segles abans: “Alea jacta est”; potser degueren pensar alguna cosa semblant.

La seva superioritat numèrica era la seva força. A onades, lentament, s'obriren pas, sense estratègia, però amb objectius clars: fugir, saquejar l'Imperi i instal·lar-se en ell. Al final ho acabarien aconseguint. Roma era ja en aquells dies només un símbol. A l’antiga capital, sorgida d'un fosc llogarret gairebé dotze segles abans, persistia la vella profecia de les dotze àguiles, que vaticinava la caiguda de Roma durant la dotzena centúria després de la seva fundació. La profecia es va complir.

En aquell moment les corrupteles internes del que quedava de l’Imperi, l'havien afeblit tant i la seva decadència era tal, que va ser suficient la desordenada embranzida bàrbara –que en altres temps hagués estat repel·lit amb contundència–, perquè el front del nord s'esfondrés com un castell de sorra. Els bàrbars tenien ara el camí franc cap al cor del què havia estat el major i més esplendorós imperi de l'Antiguitat. Però en aquesta tasca de demolició i devastació no estarien sols, més endavant, altres còmplices i factors s’afegirien a la fi de l’Imperi d’Occident.

Ir a capítol:  Següent