L'ÚLTIMA DANSA DE LA MORT (VERGES)

SÈRIE L'EMPORDÀ PORTA I PARADÍS – IV

Desafiant el pas dels segles, la localitat empordanesa de Verges manté a ultrança, gràcies als seus veïns, l'última Dansa de la Mort que es celebra a la nostra península


04.02.2009 Text i fotos: JOSEP Mª ROSELLÓ

És mitjanit del Dijous Sant i la localitat gironina de Verges és plena d'un públic que desitja veure i sentir –amb una estranya barreja de curiositat i atracció pel macabre– aquest rar acte. Una celebració que, any rere any, des de fa segles, s'escenifica entre els estrets i intricats carrerons d'aquesta població situada a pocs quilòmetres de la cosmopolita línia de platja de la Costa Brava. Amb la perspectiva de l'arribada dels primers turistes a la primavera, els veïns de Verges porten tot l'hivern preparant minuciosament aquest dia, o millor dit, aquesta nit especial, màgica i única.

Com tantes altres localitats del país, Verges celebra la seva processó i una escenificació teatral de la passió de Crist a la seva plaça Major, emmarcada entre muralles i torres medievals com a decorat de fons. Fins aquí res que no respongui a l'arrelada tradició de litúrgies populars cristianes a tota la península, com ho són altres processons i romeries. Algunes d'elles tenen un origen marcadament pagà, tot i que els orígens de la celebració de Verges, no responen a cap d'aquestes connotacions. Aquí aquests actes tenen un valor afegit que atreu, sense por a exagerar, masses de gent que es concentren amb l'intenció de contemplar en rigorós silenci l'última Dansa de la Mort que podem veure al nostre país. Per això la localitat queda gairebé col·lapsada cada Dijous Sant i són molts els que hores abans, prefereixen avançar-se per prendre un bon lloc al carrer davant del pas de la processó i en especial, per veure el seu apèndix final, els dansaires que interpreten aquesta Dansa de la Mort.

Aquest ritual respon al record funest de la pesta i les fams que assolaren Europa des del segle XIV. En aquella època, i sota circumstàncies tan terribles, l'Església va aprofitar la conjuntura per augmentar el seu ombrívol missatge de mort, insistint en el nimi de la vida terrenal, presentat com a un trànsit ple de vanitats i temptacions, esperonats amb les fosques activitats dels suposats enemics de la cristiandat, que actuaven com a agents propagadors de tot tipus de mals. Aquestes sinistres forces, aliades amb el dimoni, afligiran sense treva les ànimes turmentades dels cristians. I per si tot aquest panorama no fora de per si esborronador, va caldre suportar que fos la pròpia mare Església que assetgés els seus propis fidels acusant-los de pecadors, a tota hora i per qualsevol motiu, una situació que sens dubte, degué resultar aclaparadora.

Ir a capítol:  Següent