BULGÀRIA I ELS TRACIS

DE LA VELLA EUROPA ALS ORÍGENS D'OCCIDENT

Al cor de la Península Balcànica es troba el país dels búlgars una de les nacions més antigues d'Europa. Però molt abans de l'aparició d'aquests i de l'arribada dels eslaus, un poble indoeuropeu es va instal·lar al Sud del Danubi fa milers d'anys. Amb el temps desenvoluparien una cultura i una societat sorprenent; la història els coneix com tracis. Els seus déus principals van ser Orfeu i Dionisos, el culte dels quals va transcendir fins a l'antiga Grècia


30.10.2008 Text i fotos: JOSEP Mª ROSELLÓ

El 1396 els turcs otomans culminaven la conquesta dels últims territoris lliures de l'antiga Bulgària; tampoc els grecs, macedonis, serbis, croats, bosnians o albanesos van poder evitar que sobre tots ells caigués una llarga nit d'ocupació que va durar gairebé cinc-cents anys. No seria fins al segle XIX i els primers anys del passat segle XX quan tots aquests països van anar recobrant, un darrere l'altre, la seva plena sobirania. En el cas de Bulgària, el dens mantell dels segles transcorreguts sota el jou turc, va pesar com una llosa de la qual amb moltes penalitats anava recuperant-se.

El país va recobrar una suposada sobirania sota la forma d’un regne efímer, manipulat per potències estrangeres i sense un rumb clar. Circumstància que es va posar de manifest més endavant durant les dues grans guerres, quan la monarquia búlgara va seguir erràtiques estratègies en les quals sempre apareixia en el bàndol perdedor. Després de la Segona Guerra Mundial, Bulgària havia votat ser una república però això no li va permetre eludir un altre llarg i incert túnel: l'hermètic teló d'acer. D'aquesta forma, el país es va convertir en un altre satèl·lit de la descomunal i totpoderosa Unió Soviètica, una situació que abastaria les quatre dècades següents.

Fins a la seva recent adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, Bulgària sonava als europeus com un país gairebé remot i llunyà del que gens o gairebé gens se sabia; fins llavors no havia destacat per res en especial i la seva rellevància en el plànol internacional havia estat escassa.

Però Bulgària, com la seva veïna Romania, ha començat a despertar –encara que tènuement–, tot reclamant l'atenció del món polític i social europeu, però també en el camp històric i cultural arran de la redescoberta cultura tràcia que avui busca el seu encaix a les pàgines de la història d'on havia estat desplaçada, oblidada i gairebé sempre arbitràriament ignorada. Però les últimes troballes arqueològiques estan situant adequadament cadascun dels estrats històrics que van protagonitzar els tracis. Fins fa ben poc, ningú es plantejava que Dionisos, el famós déu de l'Antiguitat que simbolitzava la regeneració de la vida a través del cicle del cultiu de la vinya, no fos una altra cosa que una deïtat més del panteó grec, assimilat posteriorment pels romans sota el nom de Bacus. El mateix es creia d'un altre déu clàssic, el gran Orfeu, el mite del qual va fascinar durant segles al món antic. Avui és reconegut l'origen traci d'ambdós déus.

Encara que l'origen i la versió més remota d'aquests i altres déus va estar a Mesopotàmia.

Aquestes figures i el seu primigeni culte, van haver de penetrar a Europa a través de la península Balcànica amb l'arribada de l'agricultura. L'espai que avui ocupa el territori búlgar, el norest grec i Turquia europea, que en l'Antiguitat va ser conegut com a Tràcia, va ser, gairebé amb tota probabilitat el punt d'entrada, no solament dels primers humans de totes les espècies provinents d'Àfrica i Àsia, les restes dels quals s'han trobat escampats per Europa, sinó també de les grans tendències i molts dels descobriments que des d'Orient van viatjar a Occident, així ho testifiquen els nombrosos vestigis arqueològics de totes les èpoques trobats en aquest territori.

Amb l'arribada dels indoeuropeus al que avui és Bulgària, aquests van reprendre els antics cultes agrícoles autòctons, incorporant noves deïtats al seu panteó, probablement a força de masculiniztar a alguna deessa primordial. Amb posterioritat, altres veïns d'idèntic origen indoeuropeu, els grecs, també van incorporar les figures de Dionisos i Orfeu al seu elenc deífic, que havien estat desenvolupats per la cultura tràcia. No obstant això, a la seva arribada a Grècia, els indoeuropeus desenvoluparen uns déus bastant més ostentosos i sobrecarregats de proeses i heroïcitats, tan mítiques com a insòlites i fantasioses a les quals els grecs van ser molt aficionats. Els tracis van investir de masculinitat molts dels originaris cultes a les deesses locals, però van preservar el seu sentit original reconeixent-los com estretament lligats a la Naturalesa, en especial a la terra i la regeneració de la vida, així com el paper fonamental d’allò que era femení; és a dir que, van mantenir les connotacions dels cultes agrícoles, apareguts molt abans de la seva arribada als Balcans.

Mentre els grecs preferien admirar en els seus déus valors com la força, la destresa militar, l'individualisme i els trets propis d'una masculinitat molt més accentuada, Dionisos requeria la necessària col·laboració femenina per portar a terme la sagrada missió de la regeneració de la vida mitjançant la unió sexual; mentre que Orfeu tocava la seva màgica lira i plorava la pèrdua de la seva estimada esposa Evredika (Eurídice). No obstant això, un i un altre anaven a cobrar una importància primordial en les societats tràcia i grega.

Ir a capítol:  Següent